En el
Suècia-
Espanya del recent Mundial d’handbol es va donar una circumstància destacable. Penal contra Espanya, llançament del jugador suec i la pilota impacta a la cara del porter blaugrana i de la selecció,
Gonzalo Pérez de Vargas. L’àrbitre automàticament treu targeta vermella al jugador suec, ja que així ho determina el reglament, però el porter, en un gest absolutament inusual en l’esport d’elit, li diu a l’àrbitre que no, que la pilota primer toca el braç i el rebot a la cara, per la qual cosa no és vermella. O sigui, tot i estar per darrere al marcador en un partit complicat, el porter ajuda l’àrbitre en una decisió equivocada, que de fet va en contra del seu propi equip. Un exemple magnífic de fair play, de joc net, d’allò que sempre hauria de ser l’esport. I d’aquí saltem al partit del Barça contra el Getafe, tot i que entremig, hem viscut amb una intensitat extraordinària el partit contra el Benfica que et reconcilia també amb un altre concepte de l’esport, la constància i deixar-se la pell al camp fins al darrer segon del partit. El Barça no va fer un bon partit però la fe i la intensitat van ser pròpies d’un equip campió. M’agrada l’èpica al futbol. El partit contra el Getafe és l’antítesi del gest de
Pérez de Vargas que l’honora. Jugadors caient de manera exagerada simulant agressions, pèrdues de temps, joc brut, i un àrbitre escandalosament incompetent. No és excusa per justificar el resultat, però és la dura realitat. El Getafe i el seu entrenador, i no és el primer cop que ho diem, són l’antifutbol i representen tot el contrari del fair play, són el cantó fosc de l’esport.
Seguir leyendo...
